[sic] resum de la sessió sobre tecnologia i ciutat

Escrit per el novembre 20, 2013 - 12:53 Un comentari

Més de la meitat de la població mundial viu en un entorn urbà i, segons Nacions Unides, cada any emigren a la ciutat uns 60milions de persones. La ciutat és, per tant, l’ecosistema humà per excel·lència i, com a tal, no podia resultar aliè a la tecnologia i als canvis, els reptes i les oportunitats que aquesta genera.
9721831133_1ccd325ffb_z

La tecnologia aplicada a la ciutat acostuma a girar al voltant del concepte smartcity i en aquest sentit, hi ha múltiples sistemes, eines i dispositius que permeten la geolocalització d’autobusos, l’enllumenat intel·ligent, la visualització de dades en directe o l’ús de les connexions elèctriques per a la comunicacions. Tot i això, aparentment el concepte s’ha convertit en una mena de contenidor  en què les administracions i els gestors públics hi aboquen qualsevol programa més o menys coherent de gestió urbana.

La sessió va servir per posar en crisi el fet que les ciutats siguin espais intel·ligents, i ens va ajudar a tractar de respondre a la pregunta sobre si realment són més aviat stupidcities.

Tweets sobre “#stupidcities”

Segons sembla en la sessió, és evident que hi ha exemples interessants de gestió urbana intel·ligent que es basen en l’aplicació de la tecnologia per tal de, per exemple, monitoritzar dades i millorar així els serveis que se li ofereixen als ciutadans. O models que aposten per una gestió integral des del punt de vista mediambiental que repercuteixen positivament en la salut i el benestar de les persones.

Tanmateix, amb insignes excepcions, si s’analitzen tots els aspectes que volíem tenir en compte -participació, espais urbans, mobilitat, relació amb l’entorn rural i agrícola, etc.- dóna més la impressió que efectivament el smartcitisme és un epígraf per convertir la ciutat en un objecte, no per millorar les condicions de vida dels que l’habiten.

És a dir, una mena de tematització de la ciutat amb una capa nova, la tecnològica, que no millora les habitabilitat, sinó que constitueix un element més de promoció, una mena concepte de màrqueting sense contingut. I que a més sembla donar certa continuïtat al fenomen del ladrillisme, però un una cara més sofisticada, la tecnològica.

En aquesta línia, fa 15 anys es plantejaven desenvolupaments urbanístics molt intensius en l’ús del territori, de l’energia o dels recursos que, inicialment semblaven donar resposta a les necessitats dels ciutadans; aquests enormes desenvolupaments s’han demostrat erronis i incapaços d’absorbir i gestionar, per exemple, en termes de gestió de residus, de serveis de sanejament o de seguretat. Avui, la suma de la capa tecnològica a la ciutat sembla seguir el mateix camí i, en realitat, el concepte smart city emmascara projectes que, en el curt i mig termini, no semblen fets a mida de les necessitats ciutadanes .

Però què és una smartcity? i una stupidcity?

A la sessió, els diferents ponents ens van parlar d’una ciutat que monitoritza les dades que generen els seus ciutadans per millorar els serveis que reben; oberta i participativa; autosuficient des del punt de vista energètic; amb xarxes de transport i mobilitat útils i escalables; integrada en l’entorn natural i rural que l’envolta; que fabrica i consumeix en proximitat; compacta, integrada i integradora; habitada per ciutadans conscients i compromesos amb el desenvolupament humà i urbà d’aquest hàbitat humà que és la ciutat.

En aquest sentit, una stupidcity és una ciutat que buida de contingut tot l’anterior i ho converteix en un element més del paisatge urbà. Es va parlar de fanals que funcionen amb sistemes de generació d’energia autònoms que s’encenen en les hores de màxima insolació i que, per tant, en lloc d’estalviar energia o distribuir l’energia que generen, la consumeixen com si el recurs no fos valuós; també es van presentar projectes participatius de regeneració urbana que, o no compten amb fons públics per la seva execució, o que no s’executen perquè un canvi de govern els deixa en un calaix.

Bàsicament, doncs, una stupidcity és aquella que augmenta la distància entre les necessitats cuidadanas reals i els usos que aquests la donen a la ciutat i les polítiques posades en marxa per les administracions públiques. És a dir, el risc que correm és que tots els esforços reals per convertir l’espai urbà en un entorn amable, intel·ligent ia la mida dels ciutadans, caiguin en sac trencat perquè el concepte en si quedi convertit en una etiqueta.

Tecnologia i ciutat

Segons sembla i pel dit pels ponents, la tecnologia és una condició necessària però no suficient per aconseguir l’objectiu d’una ciutat intel·ligent. En alguns casos, la tecnologia no és ni tan sols el pilar fonamental.

En qualsevol cas, en termes estrictament tecnològics, la majoria dels ponents ens van parlar de la necessitat de pensar en termes d’utilitat (què necessita la gent de la tecnologia) i de cost -benefici, no només des del punt de vista de la inversió sinó també des del punt de vista del retorn econòmic i social de la inversió, de la seva durada en el temps. És a dir, el focus ha d’estar posat en projectes útils, sostenibles -econòmica, mediambiental i socialment- i escalables.

La tecnologia vista, a més, com una eina molt útil de canalització de la participació i la comunicació entre l’administració i els ciutadans, entre els mateixos ciutadans, i d’aquests amb el seu entorn. Tecnologies, doncs, apropiades i apropiables. En aquest sentit, els ponents ens parlaven de la necessitat de col·locar el ciutadà en el centre del debat i fixar un objectiu clar: respondre a les seves necessitats.

Sembla més important, per exemple, construir ciutats que permetin espais de relació interpersonal i que satisfacin les necessitats reals dels ciutadans, o destinar els esforços d’inversió a projectes mitjans i escalables d’introducció de la tecnologia.

La qüestió no és potser el volum d’inversió com el retorn real d’aquesta inversió en no formar part dels projectes, en la majoria de casos, d’una idea global sobre el model de ciutat. En algun moment de la sessió algú va parlar de model de negoci vs benefici mutu.

En el cas dels projectes de Smart City, hi ha una mena de megalomania a l’estil dels grans auditoris i espais esportius però traslladada a la tecnologia aplicada a la ciutat. Si és així, llavors el concepte stupidcity ja no és només aplicable a l’ús de la tecnologia a la ciutat, sinó a l’escala a la qual estan construïdes les ciutats .

stupidcities i participació

En alguns dels projectes que es van presentar a la sessió es detectava un ús pervers de la participació com un concepte adaptable en funció no tant de les necessitats dels barris o dels espais, sinó més aviat de les necessitats polítiques i electorals dels gestors públics. També es va parlar de l’ús que fa l’administració de la participació pública com si d’un servei de consultoria gratuïta es tractés.

Els exemples disfuncionals són diversos però, en general, consisteixen més aviat en demanar la participació ciutadana per al plantejament i l’execució de projectes d’intervenció urbana que finalment no arriben a cap lloc, bé perquè no s’arriben a executar, o bé perquè els cicles electorals els arrosseguen.

La manca de transparència és una de les qüestions fonamentals a solucionar , però també el fet que sense ciutadans intel · ligents no existeixen ciutats intel · ligents . Les propostes de futur en aquest sentit pivoten al voltant de la idea de construcció del “nosaltres”, d’una ciutadania activa, implicada i que participa perquè la ciutat ho demanda, perquè la participació és necessària per construir els espais públics i decidir els seus usos, i en la imbricació entre gestors públics i societat civil.

Un comentari »

  • pepa says:

    Si apenas puedo pagarme la conexión a Internet… ?cómo me voy a beneficiar de una “ciudad inteligente” ?
    !! La brecha social es cada día más profunda, téngalo en cuenta!!

Deixa un comentari

Identificat com Identificat per a enviar un comentari.